Fecha:
07/06/2017
El concepte de «lectura literària» va aparèixer als anys vuitanta a França per tal de trobar una explicació i una alternativa al fracàs de tants anys d'ensenyament de la literatura a l'escola que ni milloraven els índexos de lectura ni causaven un creixent interès per les obres literàries. Estudiosos com Michel Picard (La lecture comme jeu. Paris: Minuit, 1986) van formular la hipòtesi que aprendre a llegir no és només dominar els rudiments de la lectoescriptura per decodificar el text escrit, sinó també elaborar significats a partir de l'aplicació dels coneixements que té el lector sobre allò que llegeix. Ensenyar a llegir, doncs, significa donar al lector una «competència literària» sense la qual la tradicional classe de literatura està abocada a una mera repetició de dades i noms; d'aquí el títol d'un dels treballs pioners al nostre país sobre aquesta qüestió: «De la enseñanza de la literatura a la educación literaria» de Teresa Colomer (1991).
És a partir d'aquest concepte que Pedro C. Cerrillo ha titulat el seu llibre; tot i el títol unitari, però, i com acostuma a passar en el món acadèmic, el llibre sembla més aviat un recull d'altres escrits anteriors: ho porta a pensar la desconnexió entre les seves parts, o algunes repeticions (p. 17 i 83: enumeració de títols que demostren l'aproximació de la literatura infantil i juvenil (LIJ) a temes conflictius; p. 57 i 65: descripció de les obres de Comenius i de Caldecott …). El títol unitari tampoc no informa que el tema central del llibre és l'esmentada LIJ i els seus lectors, cosa d'altra banda previsible perquè és en aquest àmbit que l'autor, catedràtic a la Universidad de Castilla - La Mancha, ha desenvolupat la seva recerca i publicat els articles i capítols de llibre que semblen estar en l'origen d'aquesta obra, alguns dels quals cita a la bibliografia (però no, curiosament, «Los nuevos lectores: la formación del lector literario» dins Literatura infantil y educación literaria, coords. María Carmen Utanda Higueras, Pedro César Cerrillo Torremocha, Jaime García Padrino. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2005, p. 133-152).
Poden detectar-se així tres grans blocs: el més important (que comprèn els capítols 3 a 9) se centra en l'explicació d'algunes característiques de la història de la LIJ fins a l'actualitat, i proposa, en annex, un «canon escolar de lecturas»; el que dóna títol al llibre ocupa només el capítol 2, i un tercer bloc (la introducció i els capítols 1 i 10, que obren i tanquen el llibre) se centra en la «necesidad de la lectura» i el «placer de leer». Vist així, el llibre té escàs interès per als qui no estiguin interessats en la LIJ, excepte l'esmentat annex que pot ser d'ajuda a qui vulgui disposar d'un catàleg raonat per a biblioteques, llibreries, etc. Cerrillo (cap. 6) observa encertadament com l'elaboració de cànons és una dèria que prové de l'obra de H. Bloom (1994), i com cal estudiar alternatives menys centrades en el món anglosaxó que les que presentava aquest autor.
Pel que fa al «lector literari» (cap. 2), l'autor sembla implicar que aquest és simplement aquell que fa una «lectura literària»; no diu però si hi ha lectors més «literaris» que d'altres, o si aquest tipus de lectura es fa sempre en tots els casos, etc.; d'aquesta manera, el terme perd en part la seva utilitat per conceptualitzar la proposta educativa que hi havia al darrere. Curiosament, l'autor, tot i que dona una explicació ajustada del que és l'esmentada «competència literària», no sembla estar gaire convençut de les seves virtuts a l'hora d'aplicar-lo a l'ensenyament de la literatura. O això és el que es desprèn de la seva anàlisi de l'estat de la literatura i de les humanitats en general en la societat actual, que li serveix per obrir i tancar el llibre.
Dins de l'esquemàtica, però al capdavall útil divisió que va fer Umberto Eco entre apocalíptics i integrats, Cerrillo se situa de forma visible entre els primers: «vivimos en una sociedad que alienta la facilidad, la superficialidad y un malentendido pragmatismo» (p. 10), cosa que afecta la «función social de la literatura» (cap. 1). En els capítols que dedica a analitzar-ho, però, Cerrillo no recorre als investigadors que han estudiat la lectura literària (com Lluch o Cassany, que cita en els capítols referents a la LIJ) sinó a autoritats que res tenen a veure amb la qüestió que dona títol al llibre. Cerrillo cita complagut diagnòstics benintencionats d'aquests venerables savis: «hay que despertar hacia la lectura gustosa al que, sea por lo que fuere, no ha sentido el aguijonazo de la vocación» (Dámaso Alonso, p. 15), «el maestro ha de ser fiel y convencido mediador» (Pedro Salinas, p. 25), però aquestes obvietats no semblen contenir cap alternativa seriosa als problemes de l'ensenyament de la literatura, cosa comprensible perquè si l'haguessin trobat no hauria calgut buscar propostes com la «lectura literària».
En alguns casos, l'autoritat citada sembla contradir l'anàlisi de Cerrillo, segons el qual actualment el «abanico de posibilidades de ocio compite ventajosamente con la lectura» i esmenta les sèries televisives, les xarxes socials, Internet i els mòbils (p. 24, no sé si la confusió entre medi i missatge és volguda); però seguidament cita Torrente Ballester, segons el qual als seus alumnes (suposem que els de secundària, no els de la universitat d'Albany) «ni las aventuras de Ulises ni los problemas de Hamlet les importaban gran cosa» (p. 30). Si tenim en compte que l'il·lustre gallec es deuria jubilar cap a l'any 1975, sembla clar que el desinterès per la literatura és anterior als mòbils.
El llibre té un to volgudament divulgatiu, sense notes a peu de pàgina ni disquisicions acadèmiques. De vegades, però, cau en la simplificació («no es disparatado pensar que los cuentos nacieron en la prehistoria, junto al fuego de una caverna» p. 45), que pot arribar al galimaties filològic («la norma lingüística del castellano [de Argentina] imponía la pronunciación de "pollo", "calle" o "lluvia" con doble [l]» p. 134). Una afirmació com «a muchos adolescentes, de los que leen habitualmente, les da vergüenza reconocer ante sus amigos que son lectores» (p. 21, repetida més o menys literalment a la p. 173), ¿es basa en algun estudi de camp? No estic segur de saber quins són els «argumentos románticos» d'una novel·la (p. 95) però m'estranya que un catedràtic de literatura ho usi com a referència. Afirmar que la literatura es caracteritza per «el buen uso que en ella se hace del lenguaje» (p. 197) o bé és falss i «buen uso» vol dir ús normatiu (¿quants registres lingüístics no quedarien exclosos de les novel·les si això es respectés?), o bé, és trivial (la bona literatura està ben escrita). Cerrillo s'ha especialitzat en l'estudi del folklore (hi dedica, de manera impensada, tot el cap. 8), però em sembla que es precipita quan diu que García Lorca transcrivia «literalmente» (47) el folklore que recollia. A la bibliografia final resulta estrany trobar-hi barrejades fonts primàries i secundàries, i així "Cruz, San J. de la" i "Cruz, sor J. I. de la" (estrany criteri catalogador, per cert) figuren entre "Colasanti, M." i "Díez Borque, J. M.".
En resum, doncs, qui estigui interessat a saber què és la lectura literària en té prou amb el capítol 2, tot i que jo personalment recomanaria abans les obres de Gemma Lluch que es troben a la bibliografia, o el llibre de Teresa Colomer que va inaugurar la col·lecció «Espacios para la lectura» del Fondo de Cultura Económica on es troba el volum que ressenyem (i que l'autor, estranyament, no sembla conèixer). La resta del llibre, però, no sembla tenir gaire relació amb el que en aquest capítol es proposa.
Fuente: http://bd.ub.edu/edl/ca/el-lector-literario